Obra

Ós, mama, sí?

Rere els versos màgics, delicats i salvatges de la Maria Lado ressonen les veus antiquíssimes dels rituals de benvinguda i de protecció: mots que expliquen a l’ésser que acaba d’arribar com és aquesta vida que descobreix a cada pas i de la qual encara ignora els perills i els esculls; cants que li recorden l’arrel i l’estirp; visions que li evoquen les boires, el fred i les pluges atlàntiques on la tribu hi té el niu.

 quatre






saps, petitó meu,
que neixen les cireres de dues en dues
unides per la cua i enganxades l’una a l’altra
amb la distància justa
perquè els seus ventres es petonegin
en el bressol de l’arbre?

doncs així érem també nosaltres,
lligats pel burcany dels nostres melics
besant-nos panxa amb panxa,
veus?

entre el teu nus i el de la mare
només hi ha
el record de l’arbre que ens va tenir.





                        

Càntara

Témenos Ed; Col·lecció Lai 2018

El pont és a Càntara l'element troncal i recurrent del poemari, estructurat en tres seccions, corresponents a les tres parts de què es compon aquesta construcció: el pilar i els contraforts, el tauler i la llum. Mentre que els primers elements confereixen solidesa al conjunt, el tauler garanteix el trànsit de persones, i la llum, l'espai existent entre els pilars, permet el pas del corrent de l'aigua. Sònia Moya fa seva aquesta distribució per descriure un procés experiencial que, a partir d'una actitud immobilista, evoluciona cap al moviment i la transformació personal i col·lectiva. D'aquí que la veu poètica, tot i brollar d'allò que pensa i sent l'autora, no pretén sinó ser la veu de qualsevol ésser humà a la recerca d'una consciència pròpia, enmig d'un món i una societat convulsos, erràtics i sovint deshumanitzats.
Jordi Estrada

C


Va ser la llum.

Res
        d’especial
a les seves mans.

Va ser la llum

que va onejar ampla i llarga
revoltant-se de colors,
es va fer visible i espermàtica
en travessar vitralls
de dubtes i recances,
i va acabar lliurant-se
sobre l’esquena del camí
tot
        enfocant
                    la possibilitat.

                        

Intersecció de conjunts

Témenos Ed; Col·lecció Lai, 2017

Des dels gestos més quotidians, aquests poemes, fets d’evocacions, de sensacions i de sensibilitat, estableixen un joc de reflexos cap al lector, l’acaren dolçament a ell mateix i, sobretot, als seus fantasmes en els àmbits de la identitat familiar (pare, mare, fill/a), dels rols, dels prejudicis...
Víctor Sunyol

PER SABER-TE
                                ...aquesta glopada
                                de sol esbatanat que em sobta.
                                Maria Mercè Marçal


Per saber-te carn endins,
la crescuda a les artèries,
la remor de cargolines
al coixí i a les sabates
un aiguat que no gosava
desbordar-se per la pell.
Per saber-te carn enllà,
el galop del teu cos tebi,
la cremor a l'arrel de l'arbre,
l'espetec en els meus ossos
d'una llum que m'enferrissa
i m'esclata enfront dels ulls
per saber-me carn endins
carn enllà i carn a través
absolutament sencera.
                            

Plutó

Témenos, premi Mossen Narcís Saguer 2014

El cànon està representat en aquest llibre deliciós pels doctors, les teràpies, els règims, i la poesia és el desig de continuar creient en la màgia dels reis mags i de tenir els versos guardats a les butxaques com uns caramels d’eucaliptus quan la realitat ens fa tossir amb la seva cruesa. aquest vagarejar, desvariejar des del neguit del planeta petit, menystingut, fora del cànon, descataloga (cap al psiquiatre) éssers que es demanen el perquè de l’angoixa quan aquesta se sent ‘dins de casa’, en el racó del món que habitem, en el cos que vivim. En les tensions i les contradiccions, entre la dolçor i la duresa, matisats per la meteorologia, els pronòstics i les borrasques, sorgeixen els versos de Plutó com un petit manifest.
Anna Aguilar-Amat

PEDAÇ



Com la flor de tela
on enganxem
gotes de plàstic.

Com pintar-se els llavis,
cosir un pedaç
als pantalons,
preparar cafè
quan tenim son,
o engegar l’estufa
enmig de la tempesta.

Tots som víctimes
de les nostres mancances,
i busquem matinades buides
perquè ens xopi la rosada.
                            

Gramàtica del equilibri

Témenos, Premi Amadeu Oller 2010, Ed. Galerada

Els poemes d'aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d'imatges domèstiques. Se't claven com una fotografia d'un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s'ambienta i davalla en escenaris on l'amor i la soledat tenen consicència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. (…) Superb descobriment del premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.
David Castillo

GOT D’AIGUA


Sempre deixes
A la tauleta de nit
Un got d’aigua ben ple
Quan anem a dormir.

I em pregunto
Quan se t’acabarà
Aquesta set ferotge
I l’avidesa adolescent
De la teva llengua adulta
En llepar-te els llavis
Després de beure.

No tanquis el llum.
Jo també tinc set.